Bernat Planagumà Ramos va néixer el 17 de gener del 1982 a Barcelona. Va viure a Santa Coloma de Gramenet fins que als 12 anys va venir a parar, amb tota la seva família, a la nostra ciutat, Castelldefels, on hi va residir pràcticament fins que va decidir unir-se en matrimoni amb la seva parella, la Sílvia. Futbolísticament la trajectòria d'en Bernat ha conegut tota mena de vicissituds, des del professionalisme de la Segona B a Figueres fins a la humil i digna modèstia de l'antiga Territorial Preferent, coronant-ho tot plegat amb un significatiu estol d'ascensos. Fa un mes, aquest enamorat de les porteries va decidir plegar i convertir-se en el nou entrenador de porters del Primer Equip. Un pas difícil per a un porter vocacional però, com ell mateix diu, "que havia de donar". Aquest article/entrevista vol servir d'homenatge a una persona que amb més d'un centenar de partits (entre lliga, Copa Catalunya, Campionat de Catalunya Amateur i amistosos) 'a les espatlles' des de l'any 2008 s'ha convertit en un referent al nostre club. 

Inicis

Com i quan comença en Bernat Planagumà en això del futbol?

Vaig començar jugant a la Gran Penya Espanyolista Manigua, una entitat històrica i que en el seu moment va ser de referència. El meu germà Lluís jugava a l'Espanyol i en aquella època (finals dels 80-principis dels 90) les penyes encara tenien molt de pes, ja que el club es nodria d'elles a l'hora de captar els jugadors que podien ser més interessants. Tenia 7 anys. 

Vas ser porter des del primer dia?

Sí. Sóc un 'rara avis' perquè des del primer dia vaig tenir clar que volia ser porter. Oficialment mai he fet de jugador de camp. Ho portava a dintre això de la porteria. De petit, quan a casa jugàvem amb el pare, mentre el meu germà feia tocs de pilota, jo sempre em llençava a aturar-la, no ho podia evitar. No obstant, i relacionada amb els inicis, sempre explico una anècdota curiosa. Just quan començava, amb 7 anys, vaig acompanyar un amic a fer una prova al FC Barcelona. Jo no hi participava, anava només a veure'l, però va resultar que va faltar més gent de la prevista i em van dir si volia jugar. I vaig entrar al camp per fer de lateral. A la setmana de la prova arriba una carta a casa del FC Barcelona on des del club es deia que estaven interessats en tornar-me a veure de lateral. El meu company en canvi no va rebre res. En aquell moment, però, jo no ho tenia gens clar, perquè no m'agradava fer de jugador, i per això el meu pare m'ho va preguntar. 'Bernat vols tornar al Barça? És per fer de lateral...". I jo molt seriós li vaig dir. "No pare, jo vull ser porter i el que m'agrada és ser porter". I no hi vam tornar. Qui sap si hagués tornat a fer de lateral...(rialles) 

Així t'enfundes els guants de la Penya Manigua, tot i que els primers temps no van ser un camí de roses precisament...

No ho van ser, no. Quan vaig començar, els anys 1989-1990-1991, les coses pels porters eren bastant més complicades que ara, i de fet en els meus primers anys sempre jugava amb i contra jugadors 1-2 i fins i tot 3 anys més grans que jo. No hi havia tants porters com ara. I tocava patir. Però afortunadament mai vaig desistir i sempre vaig treballar al màxim en cada entrenament per a millorar dia a dia, tot i que va haver-hi moments durs. Recordo especialment un dia que vaig encaixar 19 gols i li vaig dir al meu pare que volia 'plegar'. I ell em va dir: "si ho tens clar, endavant, però no val això d'avui ho deixo i demà hi torno. Si ho deixes, ho deixes. Les decisions han de ser sempre fermes". I com deia, afortunadament m'ho vaig pensar i vaig seguir. I fins ara...

Com ha quedat clar en aquestes primeres respostes la teva família ha tingut un pes gran en la teva trajectòria...

Indiscutiblement. Sense ells tot hagués estat més complicat. El meu pare és futbolero, i a casa sempre hem 'mamat' futbol. De tothom és coneguda la trajectòria del meu germà Lluís a les banquetes i jo fins fa unes setmanes ha estat tota la vida sota uns pals. És la nostra passió, la nostra forma de vida, i a casa tant el pare com la mare sempre ens han animat i esperonat, en els bons moments i en els difícils. 

D'aleví fitxes per l'inoblidable Fundació Ferran Martorell, escola de la que la majoria de la gent que hi heu passat en parleu amb devoció. Quina va ser la teva experiència?

Els meus anys a la Ferran han estat, sense cap mena de dubte, els millors de la meva trajectòria al món del futbol, on més vaig gaudir i aprendre. La Ferran era una escola de futbol de primeríssim nivell, però sobretot era un Escola de vida. El que van aconseguir en poc temps el Ferran i el seu grup de treball va ser impressionant, fonamentalment pels valors que van ser capaços de transmetre a tots els que vam pasar per allà i que mai hem oblidat. En pocs anys la Ferran es va posar gairebé a l'alçada de Barça, Espanyol i Damm. I sempre dic que van ser els últims 'romàntics' del futbol. Entre d'altres coses, teníem una pilota per cada nen a cada entrenament, pilota pròpia vull dir, mitja hora de cada sessió era de técnica pura i dura, i també ens feien conèixer tots els detalls del que era el futbol (les mides de la porteria, mida i pes d’una pilota, els principals aspectes del reglament…). Era espectacular, idíl.lic. La idea era fer les coses com teòricament havien de ser. El millor de tot però és que va funcionar, quelcom que no és pas senzill. La gent de la Ferran de tota la vida, els del camp del Rayo Amarillo a Esplugues, els de l’essència original de l’Escola, crec que guardem un record maquíssim i inesborrable de tota aquella época.

A nivell personal, a més, t'acabes convertint, de la mà de la Fundació Ferran Martorell, en un dels porters de referència del futbol català de la teva generació, la del 1982. Entre d'altres fites, a partir de cadets ets habitual a les Seleccions Catalanes...

A la Ferran jugàvem a les màximes categories i teníem plantilles extraordinàries. Els equips, a més estaven molt cohesionats i eren competitius, i tot plegat va fer que els integrants dels mateixos fossim seguits i valorats. A la Selecció també hi vaig viure experiències molt maques. En aquelles convocatòries vaig compartir vestidor amb gent coneguda per tothom i que es va consolidar al professionalisme com Arteta, Fernando Macedo 'Nano', que va debutar molt jove amb Van Gaal al Barça, Fernando Navarro, Albert Crusat, Jacinto Ela, que era impressionant, i molts d’altres que han s'han guanyat la vida amb això del futbol. A nivell de porters vaig coincidir molt amb en Jordi Codina, que posteriorment va anar al Real Madrid i que ha tingut una llarga trajectòria a l’elit.

Quines persones, quant a relació personal i d'aprenentatge et van marcar més aquells anys o t'han deixat una major emprempta?

Afortunadament he tingut i encara tinc molts amics al futbol, però circumscrites en aquella època destacaria dues persones. Per una banda, a la Fundació Ferran Martorell, en José Antonio Cuadrado, que era entrenador i pare entre d'altres de l'Iban Cuadrado, que va arribar a jugar algun partit que altre amb el Barça i que posteriorment ha tingut una carrera bastant llarga a la Segona A. Era un home molt tranquil però que s'estimava amb devoció el futbol. Em va ensenyar molt, i especialment dues coses: a ser constant i a estimar el futbol per sobre de tot. A mi i als companys sempre ens deia el mateix. "Heu d'estimar la pilota com si fos la vostra xicota, l'heu de tractar amb carinyo". I tenia tota la raó. Va ser un mestre per mi i una persona amb la que, amb el temps, m'hi sento molt identificat. L'altra persona és Jacinto Ela, amb qui vaig coincidir força a la Selecció Catalana. Era un noi espectacular, amb el cap perfectament 'moblat', que ho tenia claríssim tot i que en aquells moments era dels millors jugadors del món de la seva edat. Malauradament les lesions el van castigar molt després de sortir de l'Espanyol i no va poder arribar on mereixia, però parlant amb ell i seguint-lo per xarxes socials continua sent un tipus admirable. Ara és professor i és el mateix referent de sempre. He de dir, però, que en aquest sentit tinc molta sort perquè encara conservo bastants amics de la Ferran Martorell. Tenim un grup de whatssap d'aquella lleva i parlem molt. Fins i tot de tant en tant quedem per dinar i recordem vells temps. 

El final de la teva etapa formativa va ser si més no curiós. En el teu últim any de juvenil ja integres una plantilla amateur, la de l'Horta, i milites a Tercera. Com va anar tot plegat?

En etapa juvenil, els dos primers anys els vaig jugar a Divisió d'Honor amb la Fundació Ferran Martorell. Érem un dels equips capdavanters i estàvem a l'elit del futbol català de la nostra edat. Poc després d'acabar la segona temporada juvenil, el Javi Torrijos, tècnic de l'Horta, em va venir a buscar. Em coneixia i entenia que estava preparat per donar el salt a amateur malgrat ser encara juvenil. I així la temporada 2000-01 el vaig donar, de la mà d'un equip històric i que aleshores estava a Tercera. La meva estrena al futbol amateur, però, va ser un bany de realitat evident. Jo venia d'un equip on jugava gairebé sempre i competiem en les màximes categories, apostant per un futbol elaborat, i a l’Horta, com en bona part de la Tercera Divisió, la competitivitat també era máxima però el tipus de futbol que es practicava no hi tenia res a veure. L’adaptació va haver de ser rápida (rialles). Era un món que ‘no coneixia’ fins aleshores. Era ‘un altre futbol’. Aquest va ser el problema o la virtut. Quan va acabar aquella temporada no volia perdre el temps -s’havia parlat de filials i no sé què-, i per això fitxo pel Poble Sec, a la desapareguda Regional Preferent. Volia jugar, tot i que al final no ho vaig fer massa. Amb el temps algun cop he reflexionat sobre si va ser convenient o no donar el pas 'abans d'hora', però en aquell moment vaig sentir que ho havia de fer. 

Trajectòria amateur prèvia al Castelldefels

Després de l'esmentada experiència a la Unió Atlètica d'Horta (00-01), Planagumà fitxa la UE Poble Sec, Preferent, temporada 01-02. Posteriorment recala a la FE Figueres, aleshores filial de la UE Figueres, on hi milita entre el 2002 i el 2004, i en la 04-05 fitxa pel CD Masnou on hi roman fins al 2006. En la 2006-07 és jugador de la UE Rubí, en la 07-08 de l'AE Prat i al juny del 2008 fitxa pel Castelldefels. De groc ha viscut dues etapes: entre la 2008-09 i la 2011-12 (4 temporades) i entre la 13-14 (novembre del 2013) i la 15-16 (juny del 2016) (pràcticament 3 temporades). Entremig de les dues etapes grogues fitxa per la UD Vista Alegre on hi juga la 12-13 sencera i hi comença la 13-14. 7 temporades defensant els nostres colors. Ens centrarem en aquest bloc en els anys previs a l'arribada a la UEC.

El teu primer curs al futbol amateur el vius, sent encara juvenil, a l'Horta, i després fitxes pel Poble Sec, a Preferent. Com va anar tot plegat per La Satàlia?

Va ser un moment frenètic. Després de la temporada que vaig jugar a l'Horta començava la meva edat amateur pròpiament dita. I no vaig seguir al Feliu i Codina. Va ser un estiu on va haver-hi molt de rumor, molta conversa, m'arribaven 'cants de sirena' de filials i d'històries diverses, però passaven els dies i no tenia res, i com el que volia era jugar, el Poble Sec, que aleshores estava a Preferent, va ser el que va mostrar un major interès i vaig fitxar amb ells. Les coses, però, no van sortir com esperava perquè vaig jugar més aviat poc i al final de temporada vaig canviar d'aires. 

Surts del Poble Sec a l'estiu del 2002 i t'incorpores a la FE Figueres, que aleshores mantenia relació de filiació amb la Unió Esportiva Figueres. Era el primer cop que sorties de casa. ¿Quin record en guardes?

Et diria que el meu pas per Figueres va acabar sent un punt d'inflexió en la meva vida futbolística, i fins i tot diria també que en la personal. Després de la temporada al Poble Sec estava neguitós, perquè en poc més de 2 anys havia passat de jugar a Divisió d'Honor Juvenil a ser suplent a Preferent. I evidentment no estava del tot tranquil. Afortunadament va aparéixer en Javi Salamero, a qui sempre li estaré agraït, que em coneixia de la Ferran i de l'Horta, i que va confiar en mi pel projecte de la FE Figueres. Volia un porter jove i amb projecció i va apostar per mi. Allà vaig contribuir a l'històric ascens de la Fundació a Tercera i vaig coincidir amb un gran nombre de jugadors de nivell i sobretot excel.lents persones. 

I per acabar-ho d'adobar et vas convertir en el tercer porter del primer equip de la UE Figueres, aleshores a Segona B...

Així va ser. A Figueres va ser on vaig conèixer el professionalisme. Aquells primers anys d'amateur van ser de 'muntanya russa'. Érem el filial de la Unió i per tot plegat jo em vaig convertir en el tercer porter de la primera plantilla, i vaig viure 'in situ' el que és ser un professional del futbol. Al segon equip, com és lògic, seguíem les mateixes rutines que els grans, però amb el decurs de la temporada em vaig integrar definitivament a la dinàmica diària del primer equip, i la veritat és que va ser temporada i mitja inoblidable.

En pocs mesos vas passar de Preferent a Segona B. Canvi dràstic...

Doncs sí. La temporada 2002-03 al Figueres va ser complicada. La va començar Pere Gratacós, i cap a meitat de temporada el club va incorporar Manolo Jiménez, un entrenador que havia entrenat a Segona A equips com l'Hércules, l'Albacete o el Jaén. I la veritat és que amb ell va haver-hi 'feeling' pràcticament des del primer dia. Jo 'estava com una moto', treballava moltíssim als entrenaments i m'hi deixava la pell, i això li va agradar, fins al punt de convertir-me en el segon porter de l'equip. En principi jo tenia pel davant a Carmelo Trujillo, un porter canari molt veterà que havia jugat a Primera amb el Betis, i a Aurreko, que era un altre porter jove i que posteriorment va passar, entre d'altres, pel Sant Andreu. Trujillo segurament ja no vivia els seus millors dies, i com Aurreko tampoc s'acabava de consolidar del tot va arribar un punt en que el 'míster' va entendre que jo havia d'anar sempre convocat, encara que no jugués, perquè m'ho guanyava en el dia a dia. Trujillo i Aurreko s'anaven alternant a la titularitat. Manolo Jiménez era un entrenador de la 'vella escola'. Un motivador. 

A la 2003-04 les coses segueixen igual, i a meitat de curs un altre canvi. Arriba Francisco López Alfaro...

Jo amb Manolo Jiménez hi estava força bé. Aurreko va seguir i el club va fitxar Sergio Morán, però jo seguia sentint-me part important del grup, treballant amb constància com a tercer porter i gaudint de la dinàmica de grup i també de les experiències viscudes en aquell vestidor de Segona B. Malauradament es van repetir les constants de la temporada anterior. L'equip no va acabar de girar 'rodó' i a mitja temporada Manolo Jiménez va ser reemplaçat per Francisco. Evidentment Francisco havia estat un referent com a jugador, al Sevilla, a la Selecció Espanyola i sobretot a l'Espanyol, com a capità i com a jugador d'enorme talent. Tanmateix ell va aterrar allà en un moment difícil, no tenia massa experiència com a tècnic i malgrat el seu prestigi com a jugador, encara havia de demostrar moltes coses com a entrenador. I com és lògic en aquesta mena de situacions, i tenint en compte que l'equip es mostrava força irregular, en el tema porters no va voler prendre riscos i va confiar en el que entenia com apostes segures, raó per la qual el meu paper dins d'aquell grup va perdre importància. Són coses de futbol. 

A l'estiu del 2004 deixes Figueres i tornes a casa, tot i que pel que sabem vas tenir diverses opcions interessants sobre la taula...

Amb 22 anys volia jugar i entenia que la meva etapa al Figueres ja no donava per massa més. El procés post-Figueres, curiosament, va ser bastant mogut també. En primer lloc em va trucar el Vecindario de Gran Canaria, equip que al final de la temporada següent, la 2005-06 va pujar a Segona A. Ho teníem fet, però quinze dies abans d’anar-hi em van trucar per dir-me que les condicions econòmiques canviaven, raó per la qual l’acord es va trencar. També em va trucar el Manolo Jiménez per anar al Benidorm, aleshores a Tercera però amb la idea de pujar, però tampoc em va donar massa garanties, especialment en l’aspecte econòmic, i no vaig arriscar. Vaig decidir tornar cap a casa i valorar les diferents ofertes que pugués tenir i així decidir.

I et decideixes pel Masnou, equip del que en parles amb una especial estima...

Van ser dues temporades inoblidables. Vaig decidir-me pel Masnou, aleshores a Primera Catalana però amb l'objectiu d'ascendir a Tercera, perquè l'entrenador, en Lluís Solé, em coneixia bé de l'Horta i confiava al màxim en mi. No m'ho vaig pensar gaire. Va ser una gran etapa. Es van donar molts dels condicionants que vaig viure posteriorment al Castelldefels: equip de gent maca, coincidència al vestidor amb ex companys, confiança en el teu joc i demés. Va ser tot gairebé perfecte des del primer dia. En la 04-05 se'ns va escapar l'ascens per molt poc en una lluita molt aferrissada amb equips com Europa, Palafrugell o Rapitenca, però en la 05-06 no vam fallar, vam ser subcampions i vam ascendir a Tercera. Hi havia un gran grup humà i futbolístic i el club era molt tranquil i familiar. Hi vaig fer grans amics com Toni Lobo o Romario, amb qui vaig coincidir posteriorment al Castelldefels, o també Juan Pedro. 

La 2006-07, però, i sorprenentment, no segueixes al Masnou. Quina va ser la raó?

Laboral. No va tenir res a veure amb el futbol. Aquell estiu del 2006 vaig començar a treballar de comercial de GEDO (Legea), la marca de roba esportiva, i la seu era a Rubí. Per horaris de feina, les diferents combinacions que tenia per anar a Masnou a entrenar no eren les millors, i com sóc una persona molt exigent, d'entrada amb mi mateix, vaig entendre que, malauradament, i a contracor, no em podia comprometre amb el Masnou. Vaig fitxar pel Rubí, a Primera Catalana.

Temporada per oblidar...

Va ser un desastre. El projecte teòricament era per ascendir i vam acabar baixant a Preferent. Va ser tot un desgavell i de fet en Cholo i jo vam ser els únics jugadors que vam jugar tota la temporada. Van passar més de 40 jugadors. Un festival, vaja. Vam començar amb Miquel Pujol, jugant molt bé però sense guanyar ni als entrenaments, posteriorment va passar Puchi i va acabar la temporada Miquel Corominas. Amb el decurs dels partits, lluny de millorar, les coses van empitjorar a ‘marxes forçoses’. I a més vaig viure una situació de la que guardo un record un pèl amargant. A meitat de temporada el Manolo Márquez em va voler fitxar per l’Europa, a Tercera, però Corominas no em va voler donar la baixa i a sobre em va ‘castigar’ unes jornades. En sap molt de futbol, però el seu tracte amb els jugadors és discutible. Tinc la fitxa de l'Europa ‘firmada’ amb el Virgós, i fins i tot l’Àngel Garreta em va fer la ‘foto’ com a escapulat, però el fitxatge malauradament no es va arribar a concretar mai. 

I com diuen que 'no hay mal que por bien no venga', de la decepció de Rubí passés a l'alegria de l'ascens amb el Prat a la 07-08, una temporada en què ja s'estava gestant el gran Prat d'aquests darrers anys...

Va ser una temporada amb sensacions molt contradictòries. A nivell personal les coses no em van anar massa bé, perquè vaig jugar poc, però a nivell col.lectiu l'equip va funcionar i vam ascendir. El que més em va impressionar és la gran feina que es duia a terme a nivell directiu i d'institució. Luis Quiñonero i el seu equip fan un treball excel.lent, amb seny, coherència i les idees molt clares, sempre posant al Prat pel davant de tot. Vaig tornar a coincidir amb Juan Pedro, vaig conèixer Mendoza, i vaig gaudir de jugadors espectaculars com Rafa Murillo, Rulo, amb qui ja havia coincidit abans, i d'altres. Em va fitxar el Manolo Márquez, Primera Catalana, que ja m'havia volgut l'any anterior a l'Europa. Vaig fer parella amb en Toni Texeira, aleshores molt jove, i com deia vaig jugar poc perquè en Toni tenia una gran projecció, raó per la qual el club va apostar-hi fort, quelcom que amb el temps s’ha vist que va ser un encert.

Primera etapa UE Castelldefels (2008-12)

Vivies a Castelldefels però mai havies jugat a futbol aquí. Com es va gestar el teu fitxatge a l'estiu del 2008?

Era una paradoxa, una pregunta que jo mateix em feia. Com pot ser que no hagi jugat mai aquí? Sí que és veritat que entre el 2004 i el 2008 hi havia hagut algun que altre 'cant de sirena' com dic jo, però mai es va concretar res ni va arribar a haver-hi negociació. Però aquell estiu es van donar totes les circumstàncies necessàries i quan l'Antonio Escudero em va trucar, no m'ho vaig pensar. Era el moment. Tenia ganes d'establir-me a la meva ciutat, d'arrelar-m'hi futbolísticament. I ho vaig aconseguir. 

Quin Castelldefels et trobes?

Arribo a un equip que com és lògic, després d'un descens de Tercera a Primera Catalana, vivia una època un pèl depressiva i amb la intenció de fer 'foc nou' respecte les temporades anteriors. De fet als pocs mesos va canviar fins i tot la Directiva. No obstant, jo estava molt motivat. Sota pals va seguir Alberto Gallego, porter de la meva generació i que per culpa de les lesions havia jugat poc la temporada anterior, i l'Escudero va dir-me 'vull que vinguis i barallis la titularitat'. I així va ser. Ell podia partir a priori amb cert avantatge, però la veritat és que això no em va tirar enrera. Ans al contrari. Va ser una aposta que entenc reeixida i vaig conèixer i guanyar un gran amic i una gran persona com l'Alberto. 

Un cop més, Planagumà va ser sinònim d'ascens, ja que la UE Castelldefels va tornar a Tercera per la via ràpida en aquella 2008-09...

Va ser una temporada inoblidable. L'equip en diverses fases de la temporada va practicar molt bon futbol, s'havia confegit una plantilla de qualitat i a sobre tornava a coincidir amb bons amics com Toni Lobo, Romario o Mendoza. Aquí vaig conèixer els Alberto, León, Gilberto, Pablo Leal, Prieto i companyia i entre tots vam formar un grup molt maco, quelcom que veritablement va ser la 'clau' de l'èxit en els moments més difícils, a la segona volta.

A nivell personal, temporada simètrica. Gallego i tu vau jugar els mateixos partits i els mateixos minuts...

Mai m'havia passat i mai m'ha tornat a succeir. L'Antonio Escudero en aquells temps es movia per sensacions, per dinàmiques, i com tots dos estàvem en un nivell similar vam acabar alternant-nos. Jo vaig jugar més a la primera volta i ell més a la segona, tenint la sort en el meu cas de viure el tram en què potser l'equip va estar millor, tot i que no va tenir res a veure amb les actuacions a la porteria de l'un o de l'altre. Sempre recordo el meu debut en lliga, contra el Guíxols, en què li vaig aturar un penal a Toni Corral al minut 90 i vam guanyar el partit per 1-0. 

Al 2009 el Castelldefels torna a Tercera, on hi vas romandre fins al 2012. Quin balanç fas d'aquestes temporades?

Un balanç positiu però desigual i que va tenir un final que no va ser el que jo hagués volgut. A la 09-10 vaig començar jugant, però els resultats no van acompanyar gens i vaig tornar a la banqueta, tot i que al final, entre unes coses i altres vaig acabar jugant bastant. La 10-11, a nivell personal, 'egoïsta' per entendre'ns, segurament ha estat la meva millor temporada al Castelldefels a Tercera. Vaig jugar més de 30 partits, l'equip tampoc va patir gens per mantenir la categoria i les coses en general van rutllar. La 11-12, en canvi, no va ser tan bona. En el meu cas va acabar sent una temporada que fins i tot titllaria de trista. A nivell esportiu general no va haver-hi problemes, vam fer una temporada similar a les anteriors, però va ser l'any en què van començar els problemes extraesportius i econòmics greus i com a capità va tocar 'remar' i conciliar en situacions complicades. Per acabar-ho d'adobar a nivell personal tampoc van anar les coses com esperava. Vaig seguir entrenant i donant-ho tot com sempre, però van passar una sèrie de coses que no em van agradar i les sensacions no van ser bones. 

I per tot plegat, i després de 4 anys, deixes el Castelldefels. Per què?

Em vaig veure obligat a sortir de casa meva per una qüestió que jo entenia de principis, tot i que ho vaig fer amb els 'deures' complimentats i ajudant fins al final. Després d'haver assegurat la permanència vaig decidir no seguir. 4 setmanes abans d’acabar la temporada, per diferències amb l’entrenador, diferències de pensament, vaig entendre que el meu camí al Castelldefels havia acabat. No em vaig sentir ben tractat en l'àmbit purament esportiu, i mirant-ho amb perspectiva segurament em vaig equivocar, perquè l’any següent, si més no d’entrada, hagués acabat jugant segur, però reconec que en aquelles circumstàncies no podia seguir. Amb l’Antonio vam acabar bé, però en aquells moments la discrepància va ser evident i s’havia de buscar una sortida. I abans d’acabar malament del tot, i que les coses es trenquessin irremediablement, vaig decidir buscar nous reptes i ja està. Ho vaig fer amb l'esperança de tornar algun dia, i afortunadament ho vaig poder fer. 

Van ser tres temporades en què l'equip va salvar la categoria amb suficiència tot i que per la plantilla van passar molts jugadors que ara formen part d'entitats de Segona B o de l'elit de Tercera. Què creus que va faltar per estar una mica més amunt?

Moltes vegades ho parlem amb companys que vam coincidir aquells anys. Per Castelldefels van passar molts jugadors de primer nivell en aquelles campanyes, gent que competia molt bé a la categoria i que després, en molts casos, no ha deixat de tirar cap amunt. Jugadors com Joel, León, Amantini, Alberto García, Sascha, Boris, Cano i d'altres crec que no necessiten de cap mena de presentació veient la seva trajectòria posterior fora del club, i veritablement a la gent li pot sobtar que la millor posició fos la 13a. Crec que la 'clau' va ser que no existia 'l'obligació' d'estar amunt, i quan falta aquest punt d'ambició no acabes de donar mai el pas endavant necessari per aspirar a coses importants. Tampoc les circumstàncies extraesportives van ajudar massa, especialment l'última temporada, i entre unes coses i altres certament l'equip no va ratllar al nivell que valia. 

Pas pel Vista Alegre i retorn al Castelldefels (2013-16)

A l'estiu del 2012 fitxes pel Vista Alegre, on hi milites temporada i escaig. Com va sorgir l'opció de Can Vinader?

El del 2012 va tornar a ser un estiu 'mogut'. Va ser un còctel de sensacions. A començament de l'estiu vaig estar molt a prop de fitxar pel Gavà, però finalment, i després d'una sèrie de converses em van comentar que havien decidit apostar per gent de casa i vaig acabar enrolant-me en un projecte ambiciós de Primera Catalana com era el del Vista Alegre. A prop de casa, un club familiar, també acollidor i que era una bona opció. Malauradament les coses no van començar massa bé. La inèrcia que l'equip arrossegava no era la millor, i fins el canvi d'entrenador, amb la sortida de Rafa Moya i el fitxatge de Xavi Moro, que va passar de jugador a entrenador, les coses no van millorar. I ho van fer de manera substancial. Vam fer una segona volta increïble. Hi havia un equipàs per a Primera Catalana, amb jugadors com Alberto Owono, Jarabo, Brinquis, Carmona, Forcadell i tants d'altres, i vam acabar espectaculars. El problema crec que va ser que en la 13-14 va haver-hi un cert excès de confiança en el plantejament inicial de la temporada, vam caure en l'autocomplaença i en el fet de pensar que ja ho teníem tot fet, i al futbol, quan no mantens el nivell d'exigència que et porta a l'èxit aquest t'ho fa pagar. A nivell personal tampoc estava especialment còmode, i cap a l'octubre vaig decidir rescindir.

I tornes al Castelldefels...

Així va ser, tot i que no de manera inmediata. Vaig estar un mes entrenant tot sol, pel meu compte, i cap a començaments del mes de novembre va sorgir la possibilitat de tornar al Castelldefels degut a la baixa de Pociello. Tot i que les primeres converses es van produir estan encara Dani Fernández a la banqueta, vaig signar durant la primera setmana de Lluís Albesa com entrenador del Castelldefels. I el Lluís des del principi em va dir que agraïa molt el gest que havia tingut de tornar, en un moment difícil, però també que entenia que era el moment de donar-li la alternativa a l'August, que havia fet molt bona feina com a suplent de Pociello i s'ho mereixia. També el seu estil de porteria, amb gran domini del joc de peus, va ajudar, i evidentment vaig entendre la situació i m'ho vaig plantejar com un nou repte, treballant amb la màxima exigència de dilluns a divendres. I crec sincerament que això va ser molt positiu per mi però també per l'August, que va estar força bé en aquells mesos.

En la 14-15 seguiu tots dos...

Sí, i les coses no van canviar. No va ser un any especialment agraït per mi perquè penso, potser m'equivoco però és el que 'tinc al pap', que aquella temporada hauria d'haver jugat més. L'inici de temporada va ser complicat perquè en aquell moment tenia la sensació d'haver arribat millor al punt 'zero' del curs, però el Lluís va decidir apostar novament per l'August. Són decisions d'entrenador tot i que reconec que esperava comptar amb la confiança del 'míster'. No va poder ser d'entrada, però a la jornada 4 les coses no anaven massa bé i vaig tornar a la titularitat, jugant tres partits més fins que a Cerdanyola va tornar a jugar l'August. Després fitxa en Miki Carrillo, a qui coneixia de feia anys, i la veritat és que des del primer dia va ser clar. Tots dos érem conscients que jo no era el seu perfil de porter, però volia seguir donant un cop de mà i això crec que el Miki ho va valorar. De fet, i per diferents circumstàncies, en la 14-15 vaig acabar disputant més partits que en les dues temporades anteriors. A nivell col.lectiu, malauradament, no vam poder evitar el descens, tot i que penso que vam fer mèrits per no baixar. Però el futbol de competició són punts i ens va tocar retornar a Primera Catalana. 

El descens ha estat el teu moment més amargant al Castelldefels?

Va ser un cop dur. Va ser una paradoxa perquè el descens va arribar en un dels moments de major estabilitat institucional que jo he viscut en el club. Però insisteixo que en molts aspectes no va ser una temporada massa afortunada i tot va confluir perquè no fos possible la permanència i 7 anys després tornessim a Primera Catalana. Va ser un 'reset' que malauradament es veia a venir de feia anys perquè cada cop estàvem patint més a tots els nivells a Tercera. Crec que hi havia bon equip però la fortuna no va estar del nostre costat en molts moments del curs, ja que penso que per joc vam fer mèrits per a salvar la categoria. 

I diuen en castellà que no ‘hay mal que por bien no venga’. Has acabat la teva etapa al Castelldefels com la vas començar: amb un ascens 

Ha estat una temporada rodona. Més enllà de la meva participació, a nivell de grup, d’equip i fins i tot d’institució ha estat un any boníssim. El regust ha estat excel.lent. Hem pujat, hem guanyat i hem aixecat el Campionat de Catalunya Amateur. Inmillorable. I ha estat molt merescut perquè s’han fet bé les coses des del primer dia, i això malauradament no ha estat habitual al Castelldefels en èpoques anteriors. Hem superat adversitats com les lesions de Cervantes o Jorge, però l’equip i el vestidor s’han mantingut fortíssims en tot moment i al final hem recollit els fruits d'aquesta cohesió dins i fora dels terrenys de joc. Ha estat el comiat somniat. 

Àmbit personal

Després de tant de temps, quina diries que ha estat la millor temporada al club per tu, a nivell purament individual?

Tot i que no podia marxar sense retornar a l’equip a Tercera, no sabria dir-t’ho. Si pensés només en mi et diría que la primera, la 2008-09, perquè venia amb amics, vam pujar, vaig participar molt i en determinades fases de la temporada vam practicar un futbol bonic. Però a nivell col.lectiu m’és difícil de dir. Jo he pujat 1 cop de Preferent a Primera Catalana i 5 de Primera Catalana a Tercera, tinc 6 ascensos al 'sarró', i tots els valoro igual. I em passa el mateix amb les temporades que he viscut aquí, tret d'alguna excepció. Sí que és veritat que potser aquesta última temporada l’he valorada diferent, amb més alegria, perquè ja veia clarament que s’acostava el final. Sempre m’he mantingut fort i sobretot els companys m’han fet sentir molt important. El porter que no juga té un rol difícil, però sóc un privilegiat perquè enguany he estat un ‘titular’ més, un ‘capità’ com els altres. També la meva manera de ser ha ajudat perquè he intentat preocupar-me por tothom, i per això el final ha estat gairebé el somniat i m'ha deixat un excel.lent regust. 

En la teva nota de comiat a les xarxes socials parles d'una relació amb el futbol que titlles gairebé d'íntima. T'està costant molt l'adéu?

Com comentàvem abans, en José Antonio Cuadrado, un dels entrenadors que vaig tenir a la Fundació Ferran Martorell, em va marcar molt i em va ensenyar diverses coses que sempre han guiat la meva trajectòria al futbol, però sobretot dues: a ser constant i a estimar el futbol. I és que ens ho deia constantment: heu d’estimar el futbol, heu d’estimar la pilota com si fos la vostra ‘núvia’. Era un home molt filosòfic, molt tranquil i amb les coses clares. Per tant sí, he tingut una relació molt especial amb el futbol. Hi ha gent que juga per diners, d’altres que només riuen quan les coses van bé i d'altres que passen de tot olímpicament. Però jo sóc un enamorat d'aquest esport. A mi sempre m’han cridat l’atenció les coses més 'insignificants', els detalls, les manies, les supersticions...en definitiva, el futbol en essència. Per posar un exemple, sempre m’ha interessat més el porter ‘supersticiós’, el que tenia un ritual de fer les coses, el que entenia la porteria com una forma de vida, que no pas el brillant i el tècnicament perfecte. I compte perquè sóc un autèntic convençut de l'entrenament tècnic i específic pels porters. Però el que no s'ha d'oblidar mai és que el futbol és la pilota i els porters som els que lluitem perquè la pilota no vagi a parar al seu lloc natural, que és la porteria. I per tot plegat, cada xut, cada entrenament i cada partit compten, i cada porter, encara que sigui un tòpic, és un món. 

Controles el nombre absolut de partits oficials que has jugat en actiu?

Doncs no. La veritat és que no sóc massa amant de l'estadística. He conegut a molts jugadors que han donat sempre molta importància a aquestes coses, però jo sóc gairebé l'exemple contrari. De fet, hi ha hagut anys en què, jugant, he parlat amb l'entrenador de torn perquè ho fes el company. Les xifres no sempre reflecteixen el que és el pes d'un jugador en un equip. I crec que per exemple la meva història al Castelldefels va molt més enllà dels números. 

T'has distingit sempre per ser un gran 'aturapenals'. A què ho atribueixes?

Veritablement no t'ho sabria dir. N'he aturat molts al llarg de la meva trajectòria, i penso que és una barreja de tot: intuició, concentració, escollir el moment adient...Reconec que és una 'sort' futbolística de porter que se m'ha donat bé i amb la que, sobretot, he ajudat els meus companys.

Què n'opines de l'evolució del club en els anys que hi has passat?

Vaig arribar al Castelldefels en un moment 'depressiu', lògic després d'un descens, i també d'important 'neteja' en la plantilla. La temporada de Primera Catalana vam ascendir però potser no es van fer els deures com tocava, bàsicament perquè era un projecte car i mantenir-lo no era pas senzill per un club com el nostre. A partir del 2011, però, van començar els problemes greus, i no es pot negar que el club ho ha passat malament, tot i que penso que ara per fi anem pel bon camí. 

Al Castelldefels has compartit porteria amb Gallego, Álex, Tato Burgada, August i Marc Ramírez, companys fins i tot de generació en alguns casos. Amb què et quedes de tots ells?

Si et pares a pensar tots són porters molt bons però també molt diferents, amb característiques prou diverses. Això també ha estat un alicient per mi a l'hora de disputar-ne la titularitat, i crec que una de les coses més importants que puc dir és que amb tots ells mantinc una bona relació, fins i tot en els casos d’aquells que no coneixia massa abans de coincidir-hi. Amb el Marc i el Tato ens coneixíem de feia molts anys, Álex i August eren dos xavals joves, però curiosament a l’August ja el coneixia de Figueres, de quan era petit, on tenia fins i tot una foto amb mi quan jo formava part del Primer Equip del Figueres, i Gallego ha acabat sent, a banda de company, un entranyable amic. 

També has viscut el ‘boom’ dels entrenadors de porters….

I tant. I he tingut bons Mestres. Començo parlant del Toni Ribes, una persona molt entranyable i de la que n’he après molt. Fins i tot hem compartit projectes més enllà del terreny de joc i té un perfil molt similar al del Dani Ortiz, l’últim que hem tingut, que és un tros d’entrenador de porters i té un futur enorme, per això ha fitxat pel Barça. I no m’estranya. No ha repetit cap exercici cap dia. I això té molt de mèrit. I també em quedo amb l’Óscar Rodón, que té un altre estil, més de ‘porter’ que d’entrenador de porters, molt proper a nivell personal i que es mou fonamentalment per sensacions.

Ja t’hi veus d’entrenador de porters?

La veritat és que se’m fa estrany començar una pretemporada i no llençar-me a terra a buscar una pilota. Però també he de reconèixer que estic preparant-me molt a fons i fa temps que miro exercicis i plantejo sessions i tot allò que cal per a dur a terme el millor entrenament possible. Fins i tot he passat nits sense dormir pendent de tot plegat. Sempre he estat molt exigent amb mi mateix. Somnio despert pensant en els entrenaments i reconec que seré exigent, sense excessos evidentment, perquè sempre ho he estat amb mi mateix. Un porter són decisions, però abans de prendre'n una, el porter ha d’estar preparat per a prendre-la. Si un porter està bé, encara que decideixi malament, té temps per ‘arreglar-ho’. Si no ho està, si no té la preparació adient, està perdut. No hi ha res a fer.

Per primer cop es pot dir que en una pretemporada del Castelldefels els 4 integrants de l'àmbit de la porteria partiu de zero (Dani Lledó, Manu Martín, Romero i tu). Curiós...

Partim de zero i tinc clar que tots els porters tenen potencial. Confio en la feina que podem fer tots plegats, i crec que si se’l treballa un porter pot millorar molt el seu rendiment. En Miki hi creu molt en l’entrenament de porters, i el seu grup de treball sempre exigeix rendiment, quelcom que s'adiu amb la meva manera d'entendre les coses. Entre tots ho tirarem endavant.  

En Miki Carrillo ha apostat inequívocament per tu. Com va anar tot plegat?

Quan va acabar la temporada, i sabent que jo tenia dubtes, en Miki Carrillo em va comentar que existia aquesta possibilitat. Ell mai havia tingut entrenador de porters específic dins del seu grup de treball, ja que sempre havia confiat en els entrenadors dels clubs en què ha entrenat, i sense embuts em va dir que volia que jo fos el primer del seu grup. En aquest sentit m’ha fet molta confiança i em sento afalagat. Per això vaig entendre aquesta proposta com un gran honor i finalment la vaig acceptar. Era el moment de fer-ho. Miki Carrillo és un entrenador que coneix perfectament el futbol català, ho té molt clar, sap moure’s i estic convençut que estaré molt a gust treballant amb ell i amb tot l’equip.

Sempre parles molt de la familia, molt important per tu. T'ho marcat també en la teva carrera futbolística?

Completament. El meu germà era més gran i sempre tenia la pilota. Ell feia tocs. Jo ho intentava però no n’era capaç, i em deixava caure a buscar-la. El meu pare ho fomentava molt, i jo reconec que des de sempre sempre volia ser porter. Amb el temps el meu germà s'ha convertit en entrenador professional i jo he estat anys i panys fent de porter, i sempre he tingut el suport ple tant del pare, que era molt 'futbolero', com de la mare. Moltes vegades dic que sóc un tipus afortunat perquè he tingut la gran sort de gaudir d’un entorn familiar boníssim, molt pencaire i que sempre ha tingut les coses molt clares. I també sóc un afortunat per la familia que he creat. He tingut molta sort amb la Sílvia, que sempre ha acceptat que la meva passió és el futbol, que m’ha conegut així i ho entén. Mai m’ha posat obstacles per fer res. I és molt d’agrair, perquè no és fàcil compaginar vida personal i futbol. El meu fill ha començat ara jugar al futbol, a la UE Castelldefels, i cada cop li agrada més. No li he dit res mai de jugar al futbol, però li agrada i vol seguir. I l’únic que li comento quan ve dels entrenaments és que s’ho ha de passar bé i que això és l’únic important. La resta ja vindrà si ha de venir.

Crida final a l’afició..
Un sempre somnia acabar com he acabat jo: estimat per la gent del club i ascendint. Agraeixo a tots els integrants del club, a l’afició, als empleats i a tothom el seu suport. El que vull és que la gent em recordi com un bon porter però sobretot com una bona persona, perquè és el que he intentat en tot moment. Respecte al rendiment futbolístic tinc clar que ho he donat tot pel Castelldefels, del primer dia a l’últim, en tots els sentits, i per això marxo com a jugador amb la satisfacció de la feina feta.